castigat sense esbarjo!

Qui no ha patit en les seues pròpies carns o en les dels seus fills l'estar castigat sense esbarjo? Em sembla que és el càstig estavella en molts col·legis i no obstant això jo pense que hauria d'estar prohibit. Els professors addueixen que l'esbarjo és una mica el que els agrada molt als xiquets i per tant castigar sense ell té efecte; que són molts alumnes al seu càrrec i que han de prendre mesures dràstiques per a arreglar els conflictes. Jo dic que pot ser que tinga un efecte immediat. Però mai a llarg termini, com ocorre amb tots els càstigs, el seu efecte és contraproduent, doncs pertorba encara més les relacions. Però en aquest cas és encara pitjor, doncs li impedeix al xiquet desfogar-se després de l'obligada immobilitat de moltes classes. I aquesta immobilitat precisament és en ocasions la causa del mal comportament. L'estona de pati hauria de ser intocable i els mestres haurien de cercar altres mètodes per a arreglar els conflictes. El diàleg i l'escolta activa, donar-los responsabilitats i la confiança són estratègies potser més lentes, però sens dubte molt més eficaces a llarg termini. I si es veu necessari, que el càstig siga una conseqüència directa dels seus actes i no una mesura tan arbitrària com deixar-los sense la seua imprescindible expansió.



¿Quién no ha sufrido en sus propias carnes o en las de sus hijos el estar castigado sin recreo? Me parece que es el castigo estrella en muchos colegios y sin embargo yo pienso que debería estar prohibido.
Los profesores aducen que el recreo es algo que les gusta mucho a los niños y por tanto castigar sin él tiene efecto; que son muchos alumnos a su cargo y que deben tomar medidas drásticas para arreglar los conflictos. Yo digo que puede que tenga un efecto inmediato, pero nunca a largo plazo. Como ocurre con todos los castigos, su efecto es contraproducente, pues perturba aún más las relaciones. Pero en este caso es aún peor, pues le impide al niño desfogarse después de la obligada inmovilidad de muchas clases. Y esta inmovilidad precisamente es en ocasiones la causa del mal comportamiento.
El rato de patio debería ser intocable y los maestros deberían buscar otros métodos para arreglar los conflictos. El diálogo y la escucha activa, darles responsabilidades y la confianza son estrategias quizás más lentas, pero sin duda mucho más eficaces a largo plazo. Y si se ve necesario, que el castigo sea una consecuencia directa de sus actos y no una medida tan arbitraria como dejarles sin su imprescindible expansión.